dijous, 21 de gener de 2010

•Pensem que controlem..


Era després del pati, estava als lavabos rentant-se la cara, estava pàl•lida i de sobte se li va anar al cap. Es va començar a despertar, era a l'hospital i sentia una conversa de fons entre la seva mare i el metge.
De sobte la seva mare va acostar-se a la seva filla i plorant, la va abraçar. Es preguntava perquè, perquè ho havia fet, la seva filla bulímica? No podia ser veritat... Seguidament van decidir que l'ingressarien en un centre, començava estar greu i no podia seguir així. L'endemà quan li van donar l'alta mèdica, van dirigir-se a la que seria la seva casa durant els pròxims mesos.

Van passar set dies i allò era un infern, els dies eren eterns, un segon semblava una hora i ella necessitava fugir d'allà, estava desesperada. Aquell dia, aprofitant que anaven a portar uns mobles nous al centre, es va escapar. Necessitava sentir-se lliure i la desesperació augmentava per segons. Volia pensar amb tranquil•litat i va anar al terrat d'unes oficines on solia acabar quan estava trista. Es va posar a mirar com de ràpid passaven els cotxes, com la gent caminava pel carrer i, anava on volia i quan volia; ella envejava aquella llibertat.

Sabia que tard o d'hora la trobarien, que hauria de tornar al centre, que la "presó" l'esperava. Es va començar a obsessionar, a horroritzar-se, a desesperar-se, com podia haver arribat tot tant lluny? però si ella ho controlava... Què podia fer? Nerviosa, va traspassar la brana i agafant-se a ella va començar a mirar cap a baix. El món no s'aturava, tot continuava i no sé si un mal gesto o un desitjat impuls, però de sobte va deixar-se anar...
"Sé que no és comprensible, que potser la meva mare no em perdonarà mai, que vaig ser egoista i que només vaig pensar en mi, però sentia que era l'única sortida que em quedava per ser lliure. Tant sols espero que amb el temps calmi aquest dolor als que m'estimaven i que em perdonin per no haver pensat en ells. No sabia que tot allò podia haver arribat tant lluny, encara no ho entenc.. Però.. Però si jo ho controlava.. Bé, era el que jo creia."

Ens preocupem tant pel que diuen i el que diran, si agradem o deixem d'agradar, que ens oblidem d'estimar-nos nosaltres mateixos. No sabem el mal que ens fem i que fem. No em de mirar ser perfectes per fora, sinó sé el màxim millor per dins. Ningú és perfecte, tant sols ho aparenten, i aparentar és amagar les pors.



I ara, què et passa pel cap?

dilluns, 18 de gener de 2010

•Què tens ara?

El dia 12 de gener va haver-hi un terratrèmol a Haití. La capital va quedar destrossada i milers de persones van morí, es calcula que més de 150.000 persones van perdre la vida. És el país més pobre d’Amèrica i tot lo poc que tenien, ho han perdut. Això en part, també m’ha fet pensar.. Ara en aquest moment tinc això, allò altre i en un segon, tot puc perdre. És com quan jugues a la borsa, ets ric i de sobte baixen les accions en picat i et quedes en res...

Sovint infravalorem allò que tenim. En comptes de conformar-nos, volem més i més i llavors, ja entrem en un consumisme desmesurat. Perquè tenint ja un mòbil el qual va fantàsticament bé, volem un altre més nou, modern...? Coses que si ho pensem bé, no tenen sentit...


I ara, què et passa pel cap?