dimecres, 10 de desembre de 2014

Tu i jo, i les vistes al tibidabo.

Després de mirar-nos, una i una altra vegada, amb la timidesa recorrent pel nostre cos, vas decidir trencar el gel. L'inici s'esdevé per una subtil invitació, unes sensacions diferents i un somriure d'allò més... estúpid. No m'hagués pensat mai que tu em despertaries aquell sentiment d'incertesa i nerviosisme, aquell cuc a l'estòmac que t'empipa i fa aparèixer aquella brillantor als ulls tan característica d'una persona il·lusionada. 
Però, tu i jo sabem molt bé que allò no va ser un camí de roses, sinó més una atracció d'aquelles amb moltes pujades i baixades, d'aquelles amb molts girs. Sense voler, inconscientment, vam començar un joc, un joc perillós, com el póker, aquell en el que finalment et toca arriscar-ho tot o conformar-te i abandonar sense intentar-ho, sense saber què hagués passat si haguessis tirat l'última moneda amb valentia i tirant-te al buit. En aquell precís instant vas decidir no jugar, i és aquí on els nostres camins es van començar a separar. Però això no va acabar aquí... Un cop separats, vas decidir llançar aquella última moneda que et quedava a la butxaca, però d'una manera més aviat covarda, amagat darrera d'un verb conjugat en passat i no d'un condicional... 
Mai hagués pensat que aquell moment arribaria just quan les coses haguessin canviat tant, i va ser just en aquell instant en el que el cos se'm va quedar gelat, quan vaig ser conscient que ja era tard, massa tard, i que era l'hora de triar camins diferents. Cert és, que em queda dins la pregunta "què hagués passat si..", que em queden dins els bon moments ple de riures, i aquelles vistes al Tibidabo de nit que, tot i que no en vam ser conscients, ens van acomiadar.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Sóc feliç però...

Fa un segon, tenia mil paraules per escopir, però me n'he adonat, que cap frase tenia sentit. No paro de pensar en quina manera més (..) de tallar un fil de felicitat. Recordo quan em vas dir: "sóc molt feliç al teu costat", quan em miraves i somreies, quan em vas fer el primer petó, quan abraçats vam mirar les estrelles o.. quan ens vam adormir estirats sobre la gespa i gelant-nos de fred; però i què?, estàvem tu i jo, l'un al costat de l'altre, sentint el batec de cada cos. En algun moment determinat, la por m'hagués fet marxar per potes, però el que em transmeties, feia quedar-me quieta entre els teus braços, entre la teva olor. 

I de tot se n'aprèn i jo, el que he après és que dues persones parlant s'entenen, que la sinceritat és la base de tota construcció de dos, i que hi ha moments que el cap i el cor ens diuen coses oposades, però que el cor, es mereix una mica més d'atenció. També.., ha deixar de ser racional en certs moments determinats, a gaudir d'aquell moment sense pensar què passarà demà o a no tirar la tovallola a la primera pedra que se'm posi a mig camí... però, sobretot, a que si les inseguretats se't posen al cap i no ets capaç de deixar que les coses flueixin ni que t'ajudin, no pots fer-hi res, és com donar-se cap contra una paret. 

M'ha agradat conèixer els teus defectes, però sobretot, les teves virtuts. És una llàstima que tu no les vegis, perquè són brutals, entre molts d'altres adjectius més que aquest. Sé que quan aprenguis a escoltar al teu cor, trobaràs moltes respostes a totes aquelles preguntes que ets fas, et relaxaràs i podràs gaudir de tots aquells moments de felicitat, sense cap però. Tens incoherències que amb el temps perfilaràs, i de les quals te n'adonaràs que venen a causa del no-control dels sentiments. Però, ens agradi o no, això és així. No he conegut mai ningú que els pogués controlar, sinó suposo que no hi haurien ni tantes decepcions ni tants mals de cap per "bogeries" amoroses. 

Les normes del joc eren ben senzilles, ser feliços, sincers, amics, amants, gaudir i recolzar-nos. Teníem masses plans que s'han quedat per fer, alguna sorpresa que d'altra no duta a terme encara, però masses coses per dir-nos i sentir que de moment es queden en això, paraules. Has pres una decisió per mi, no perquè no m'estimis sinó perquè no vols fer-me mal, però jo no sé quina me'n fa més, si no saber que hagués pogut passar o que no em deixis que t'ajudi, quan és el que m'agradaria fer. 

És curiós no? Com pots pensar que trobaràs a faltar quelcom que ni tan sols ha passat?

Saps que hi sóc, i només em fa por que res sigui massa tard. Quan el temps passa i els camins es separen, pot ser difícil tornar-los a ajuntar, massa. 

dijous, 3 de juliol de 2014

De fil en fil



De sobte, apareix i no saps ben bé ni com ni per què però et desmunta tots els esquemes. Ha aconseguit quelcom que potser ningú havia fet abans, o si més no, d'aquella manera tan especial i diferent. Diria que és una situació difícil de descriure, com tot allò relacionat amb els sentiments. Tantes paraules al cap però cap defineix exactament aquest moment. Comences a experimentar noves sensacions i sentiments, a deixar de ser racional, a aprendre a viure aquell instant com a únic i diferent, especial, i a construir un fil que uneix dues mans de punta a punta de la ciutat.

Però, ja saps, no hi ha res perfecte en aquesta vida, i comencen a aparèixer els defectes, que s'assumeixen i s'accepten. Però, les coses es torcen, i una galleda d'aigua cau sobre teu. Lo especial deixa de ser-ho i el fil es tensa de tal manera que pot arribar a trencar-se. Es trenquen el cor i els sentiments, apareix una ferida amagada per un somriure; difícil però necessari. El fil es tensa molt, moltíssim, fins al punt d'arribar a pensar que és necessari trencar-lo abans de que peti per si sol. 

Mil dubtes i zero ganes, però veure constantment que les paraules que unien unes mans eren simplement paraules, que el grau d'importància d'ambdues parts no és equilibrat, i que no tothom està preparat per assumir paraules i actes, fan replantejar-te que trencar aquell fil, sigui la única solució perquè no s'arribi al punt de que aquell somriure tan característic i que tothom ressalta de manera especial desaparegui, i d'aquesta manera, no deixar de ser una mateixa. 

És probable que no es pugui tenir una amistat una vegada havent creuat la línia, havent començat la construcció d'aquest fil, però que mai, mai, et quedi l'espina de no haver fet tot el possible. Quan te'n adones que les persones canvien i que aquest noi del present no és pas aquell del passat que va causar-te tot aquell rebombori, aquell que feia sentir que allò era especial, per sort o per desgràcia els sentiments desapareixen, no sé si és decepció, no sé trobar la paraula correcte... Queda "l'apreci", l'estima, i el dubte de si ambdues parts coincidiran i pensaran d'alguna manera o altre en aquell fil que algun dia van construir.



dimecres, 9 d’abril de 2014