dimarts, 19 de gener del 2016

Dècimes de segon.

Vaig començar negant quelcom que tothom veia evident, a evitar creuar una línia que creia perillosa.., per por a perdre't, per por a fer-te mal. Però passaven els dies i sense adonar-me'n m'estava enganxant a tu. Dia rere a dia, les ganes de saber de tu anaven en augment, l'esperança de que em despertessis amb un bon dia creixien. No entenia el per què; negava lo innegable.

Recordo aquella abraçada d'un divendres, a les tantes de la matinada, tu i jo, en un banc perduts per la ciutat. El fred em glaçava, jo entre els teus braços i amb la teva jaqueta, mig dormida però fent força per obrir el ulls, intentant que les nostres mirades es seguissin creuant. Just en aquell moment, vaig sentir que no necessitava res més, i això em va deixar molt pensativa. 
Imagina'm l'endemà! Recordo que no podia deixar de pensar en tu, en les ganes que tenia de tornar enrere i repetir aquella nit. I quan em mirava al mirall i veia el meu somriure, només em preguntava: "Què t'està passant?". 

M'ho repetia dia rere dia, intentava respondre'm jo mateixa, però no trobava la resposta. No volia veure la resposta. M'amagava en les complicacions i en els dubtes. Però si tenia clar, que no podia permetre'm perdre't. Vaig intentar no preguntar-m'ho més, i treure'm la idea d'un possible sentiment cap a tu. "Tot el que podríem ser, si no fóssim tu i jo", es repetia una i altra vegada dins meu. Em feia por. Però quan tornava a mirar-me al mirall.., el somriure i els ulls no paraven de brillar.

I tu em vas demostrar ser més valent que jo, donant-me aquell primer petó, curt, intens i tendre; enmig d'aquella abraçada plena d'emocions descontrolades. I just en aquell moment, de sobte, el meu cos va entrar en un estat incontrolat de sensacions que no et sabria definir, i aquella barrera que jo intentava construir dia rere dia, va esmicolar-se en un tres i no res.

Tot gràcies a un petó inesperat, al nostre primer petó. 

Qui ho hagués dit? Significava un inici, el nostre inici.