dimarts, 19 de gener de 2016

Dècimes de segon.

Vaig començar negant quelcom que tothom veia evident, a evitar creuar una línia que creia perillosa.., per por a perdre't, per por a fer-te mal. Però passaven els dies i sense adonar-me'n m'estava enganxant a tu. Dia rere a dia, les ganes de saber de tu anaven en augment, l'esperança de que em despertessis amb un bon dia creixien. No entenia el per què; negava lo innegable.

Recordo aquella abraçada d'un divendres, a les tantes de la matinada, tu i jo, en un banc perduts per la ciutat. El fred em glaçava, jo entre els teus braços i amb la teva jaqueta, mig dormida però fent força per obrir el ulls, intentant que les nostres mirades es seguissin creuant. Just en aquell moment, vaig sentir que no necessitava res més, i això em va deixar molt pensativa. 
Imagina'm l'endemà! Recordo que no podia deixar de pensar en tu, en les ganes que tenia de tornar enrere i repetir aquella nit. I quan em mirava al mirall i veia el meu somriure, només em preguntava: "Què t'està passant?". 

M'ho repetia dia rere dia, intentava respondre'm jo mateixa, però no trobava la resposta. No volia veure la resposta. M'amagava en les complicacions i en els dubtes. Però si tenia clar, que no podia permetre'm perdre't. Vaig intentar no preguntar-m'ho més, i treure'm la idea d'un possible sentiment cap a tu. "Tot el que podríem ser, si no fóssim tu i jo", es repetia una i altra vegada dins meu. Em feia por. Però quan tornava a mirar-me al mirall.., el somriure i els ulls no paraven de brillar.

I tu em vas demostrar ser més valent que jo, donant-me aquell primer petó, curt, intens i tendre; enmig d'aquella abraçada plena d'emocions descontrolades. I just en aquell moment, de sobte, el meu cos va entrar en un estat incontrolat de sensacions que no et sabria definir, i aquella barrera que jo intentava construir dia rere dia, va esmicolar-se en un tres i no res.

Tot gràcies a un petó inesperat, al nostre primer petó. 

Qui ho hagués dit? Significava un inici, el nostre inici.  




diumenge, 1 de novembre de 2015

Si la lluna no brilla hui..

Jugaven amb les paraules, jugaven amb les metàfores. "Ets un Sol" i "Tu la Lluna". Era una manera de mantenir viva la flama, era una manera de saber que estaven allà. És inevitable pensar-hi; cada dia surt el sol, cada dia surt la lluna, encara que sigui nova. Ara, a ella només li queda la tendresa d'aquell moment, d'un record proper, però res més, quelcom que amb el temps perdrà pes.

És ben cert que aquelles metàfores encara tenen un significat, que a hores d'ara encara l'ha de perfilar. Hi ha confiat, hi ha compartit bones converses, ha rigut, ha crescut i ha perdut pors, tot i que també les ha recuperat. Potser però, s'ha fet més de pedra. Seguir creixent, seguir enfortint-se, seguir caminant, sobretot endavant, i que les pedres, no l'aturin. 

dimecres, 10 de desembre de 2014

Tu i jo, i les vistes al tibidabo.

Després de mirar-nos, una i una altra vegada, amb la timidesa recorrent pel nostre cos, vas decidir trencar el gel. L'inici s'esdevé per una subtil invitació, unes sensacions diferents i un somriure d'allò més... estúpid. No m'hagués pensat mai que tu em despertaries aquell sentiment d'incertesa i nerviosisme, aquell cuc a l'estòmac que t'empipa i fa aparèixer aquella brillantor als ulls tan característica d'una persona il·lusionada. 
Però, tu i jo sabem molt bé que allò no va ser un camí de roses, sinó més semblant a una atracció d'aquelles amb moltes pujades i baixades, d'aquelles amb molts girs. Sense voler, inconscientment, vam començar un joc, un joc perillós, com el póker, aquell en el que finalment et toca arriscar-ho tot o conformar-te i abandonar sense intentar-ho, sense saber què hagués passat si haguessis tirat l'última moneda amb valentia i tirant-te al buit. En aquell precís instant vas decidir no jugar, i és aquí on els nostres camins es van començar a separar. Però això no va acabar aquí... Un cop separats, vas decidir llançar aquella última moneda que et quedava a la butxaca, però d'una manera covarda més aviat covarda, amagat darrera d'un verb conjugat en passat i no d'un condicional... 
Mai hagués pensat que aquell moment arribaria just quan les coses haguessin canviat tant, i va ser just en aquell instant en el que el cos se'm va quedar gelat, quan vaig ser conscient que ja era tard, massa tard, i que era l'hora de triar camins diferents. Cert és, que em queda dins la pregunta "què hagués passat si..", que em queden dins els moments que hem viscut plegats (sobretot el bons), i aquelles vistes al Tibidabo de nit que, tot i que no en vam ser conscients, ens van acomiadar.


VideoPlaylist
I made this video playlist at myflashfetish.com