dimarts, 19 de gener de 2016

Dècimes de segon.

Vaig començar negant quelcom que tothom veia evident, a evitar creuar una línia que creia perillosa.., per por a perdre't, per por a fer-te mal. Però passaven els dies i sense adonar-me'n m'estava enganxant a tu. Dia rere a dia, les ganes de saber de tu anaven en augment, l'esperança de que em despertessis amb un bon dia creixien. No entenia el per què; negava lo innegable.

Recordo aquella abraçada d'un divendres, a les tantes de la matinada, tu i jo, en un banc perduts per la ciutat. El fred em glaçava, jo entre els teus braços i amb la teva jaqueta, mig dormida però fent força per obrir el ulls, intentant que les nostres mirades es seguissin creuant. Just en aquell moment, vaig sentir que no necessitava res més, i això em va deixar molt pensativa. 
Imagina'm l'endemà! Recordo que no podia deixar de pensar en tu, en les ganes que tenia de tornar enrere i repetir aquella nit. I quan em mirava al mirall i veia el meu somriure, només em preguntava: "Què t'està passant?". 

M'ho repetia dia rere dia, intentava respondre'm jo mateixa, però no trobava la resposta. No volia veure la resposta. M'amagava en les complicacions i en els dubtes. Però si tenia clar, que no podia permetre'm perdre't. Vaig intentar no preguntar-m'ho més, i treure'm la idea d'un possible sentiment cap a tu. "Tot el que podríem ser, si no fóssim tu i jo", es repetia una i altra vegada dins meu. Em feia por. Però quan tornava a mirar-me al mirall.., el somriure i els ulls no paraven de brillar.

I tu em vas demostrar ser més valent que jo, donant-me aquell primer petó, curt, intens i tendre; enmig d'aquella abraçada plena d'emocions descontrolades. I just en aquell moment, de sobte, el meu cos va entrar en un estat incontrolat de sensacions que no et sabria definir, i aquella barrera que jo intentava construir dia rere dia, va esmicolar-se en un tres i no res.

Tot gràcies a un petó inesperat, al nostre primer petó. 

Qui ho hagués dit? Significava un inici, el nostre inici.  




diumenge, 1 de novembre de 2015

Si la lluna no brilla hui..

Jugaven amb les paraules, jugaven amb les metàfores. "Ets un Sol" i "Tu la Lluna". Era una manera de mantenir viva la flama, era una manera de saber que estaven allà. És inevitable pensar-hi; cada dia surt el sol, cada dia surt la lluna, encara que sigui nova. Ara, a ella només li queda la tendresa d'aquell moment, d'un record proper, però res més, quelcom que amb el temps perdrà pes.

És ben cert que aquelles metàfores encara tenen un significat, que a hores d'ara l'estan perdent, eren paraules d'aquelles que se'n duu el vent. Hi ha confiat, hi ha compartit bones converses, ha rigut, ha crescut i ha perdut pors, tot i que també és possible que les hagi recuperat. Potser però, s'ha fet més de pedra, s'ha tornat menys emocional, tot i que només el temps ho dirà. Seguir creixent, seguir enfortint-se, seguir caminant, sobretot endavant; saltant les pedres que ara semblen grans però que amb el temps es disoldran.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Tu i jo, i les vistes al tibidabo.

Després de mirar-nos, una i una altra vegada, amb la timidesa recorrent pel nostre cos, vas decidir trencar el gel. L'inici s'esdevé per una subtil invitació, unes sensacions diferents i un somriure d'allò més... estúpid. No m'hagués pensat mai que tu em despertaries aquell sentiment d'incertesa i nerviosisme, aquell cuc a l'estòmac que t'empipa i fa aparèixer aquella brillantor als ulls tan característica d'una persona il·lusionada. 
Però, tu i jo sabem molt bé que allò no va ser un camí de roses, sinó més una atracció d'aquelles amb moltes pujades i baixades, d'aquelles amb molts girs. Sense voler, inconscientment, vam començar un joc, un joc perillós, com el póker, aquell en el que finalment et toca arriscar-ho tot o conformar-te i abandonar sense intentar-ho, sense saber què hagués passat si haguessis tirat l'última moneda amb valentia i tirant-te al buit. En aquell precís instant vas decidir no jugar, i és aquí on els nostres camins es van començar a separar. Però això no va acabar aquí... Un cop separats, vas decidir llançar aquella última moneda que et quedava a la butxaca, però d'una manera més aviat covarda, amagat darrera d'un verb conjugat en passat i no d'un condicional... 
Mai hagués pensat que aquell moment arribaria just quan les coses haguessin canviat tant, i va ser just en aquell instant en el que el cos se'm va quedar gelat, quan vaig ser conscient que ja era tard, massa tard, i que era l'hora de triar camins diferents. Cert és, que em queda dins la pregunta "què hagués passat si..", que em queden dins els bon moments ple de riures, i aquelles vistes al Tibidabo de nit que, tot i que no en vam ser conscients, ens van acomiadar.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Sóc feliç però...

Fa un segon, tenia mil paraules per escopir, però me n'he adonat, que cap frase tenia sentit. No paro de pensar en quina manera més (..) de tallar un fil de felicitat. Recordo quan em vas dir: "sóc molt feliç al teu costat", quan em miraves i somreies, quan em vas fer el primer petó, quan abraçats vam mirar les estrelles o.. quan ens vam adormir estirats sobre la gespa i gelant-nos de fred; però i què?, estàvem tu i jo, l'un al costat de l'altre, sentint el batec de cada cos. En algun moment determinat, la por m'hagués fet marxar per potes, però el que em transmeties, feia quedar-me quieta entre els teus braços, entre la teva olor. 

I de tot se n'aprèn i jo, el que he après és que dues persones parlant s'entenen, que la sinceritat és la base de tota construcció de dos, i que hi ha moments que el cap i el cor ens diuen coses oposades, però que el cor, es mereix una mica més d'atenció. També.., ha deixar de ser racional en certs moments determinats, a gaudir d'aquell moment sense pensar què passarà demà o a no tirar la tovallola a la primera pedra que se'm posi a mig camí... però, sobretot, a que si les inseguretats se't posen al cap i no ets capaç de deixar que les coses flueixin ni que t'ajudin, no pots fer-hi res, és com donar-se cap contra una paret. 

M'ha agradat conèixer els teus defectes, però sobretot, les teves virtuts. És una llàstima que tu no les vegis, perquè són brutals, entre molts d'altres adjectius més que aquest. Sé que quan aprenguis a escoltar al teu cor, trobaràs moltes respostes a totes aquelles preguntes que ets fas, et relaxaràs i podràs gaudir de tots aquells moments de felicitat, sense cap però. Tens incoherències que amb el temps perfilaràs, i de les quals te n'adonaràs que venen a causa del no-control dels sentiments. Però, ens agradi o no, això és així. No he conegut mai ningú que els pogués controlar, sinó suposo que no hi haurien ni tantes decepcions ni tants mals de cap per "bogeries" amoroses. 

Les normes del joc eren ben senzilles, ser feliços, sincers, amics, amants, gaudir i recolzar-nos. Teníem masses plans que s'han quedat per fer, alguna sorpresa que d'altra no duta a terme encara, però masses coses per dir-nos i sentir que de moment es queden en això, paraules. Has pres una decisió per mi, no perquè no m'estimis sinó perquè no vols fer-me mal, però jo no sé quina me'n fa més, si no saber que hagués pogut passar o que no em deixis que t'ajudi, quan és el que m'agradaria fer. 

És curiós no? Com pots pensar que trobaràs a faltar quelcom que ni tan sols ha passat?

Saps que hi sóc, i només em fa por que res sigui massa tard. Quan el temps passa i els camins es separen, pot ser difícil tornar-los a ajuntar, massa. 

dijous, 3 de juliol de 2014

De fil en fil



De sobte, apareix i no saps ben bé ni com ni per què però et desmunta tots els esquemes. Ha aconseguit quelcom que potser ningú havia fet abans, o si més no, d'aquella manera tan especial i diferent. Diria que és una situació difícil de descriure, com tot allò relacionat amb els sentiments. Tantes paraules al cap però cap defineix exactament aquest moment. Comences a experimentar noves sensacions i sentiments, a deixar de ser racional, a aprendre a viure aquell instant com a únic i diferent, especial, i a construir un fil que uneix dues mans de punta a punta de la ciutat.

Però, ja saps, no hi ha res perfecte en aquesta vida, i comencen a aparèixer els defectes, que s'assumeixen i s'accepten. Però, les coses es torcen, i una galleda d'aigua cau sobre teu. Lo especial deixa de ser-ho i el fil es tensa de tal manera que pot arribar a trencar-se. Es trenquen el cor i els sentiments, apareix una ferida amagada per un somriure; difícil però necessari. El fil es tensa molt, moltíssim, fins al punt d'arribar a pensar que és necessari trencar-lo abans de que peti per si sol. 

Mil dubtes i zero ganes, però veure constantment que les paraules que unien unes mans eren simplement paraules, que el grau d'importància d'ambdues parts no és equilibrat, i que no tothom està preparat per assumir paraules i actes, fan replantejar-te que trencar aquell fil, sigui la única solució perquè no s'arribi al punt de que aquell somriure tan característic i que tothom ressalta de manera especial desaparegui, i d'aquesta manera, no deixar de ser una mateixa. 

És probable que no es pugui tenir una amistat una vegada havent creuat la línia, havent començat la construcció d'aquest fil, però que mai, mai, et quedi l'espina de no haver fet tot el possible. Quan te'n adones que les persones canvien i que aquest noi del present no és pas aquell del passat que va causar-te tot aquell rebombori, aquell que feia sentir que allò era especial, per sort o per desgràcia els sentiments desapareixen, no sé si és decepció, no sé trobar la paraula correcte... Queda "l'apreci", l'estima, i el dubte de si ambdues parts coincidiran i pensaran d'alguna manera o altre en aquell fil que algun dia van construir.



dimecres, 9 d’abril de 2014

dijous, 1 de novembre de 2012

El pot de vidre

Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí. El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf.El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.

Després el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor ràpidament va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien. 

Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir:"Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, les coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes. Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe,... La sorra és la resta de petites coses. Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per als perdigons ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants. Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció favorita. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua,... Ocupa't primer de les pilotes de golf, les coses que realment t'importen.Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra.

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.El professor va somriure i va dir:"Què bé que em facis aquesta pregunta!. El cafè és per demostrar que encara que la teva vida sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic".


(text anònim)

divendres, 9 de setembre de 2011

País Imparable

"Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d’aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l’elogi debilita, estic fos, després de tot el que s’ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M’ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: “Creu-me, l’únic mèrit que tens és que has sigut l’escollit”. I vaig pensar que era una molt bona manera d’afrontar la meva professió; la millor manera. Després d’això, em diuen: “Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat”, i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d’altres, tots m’han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n’he après molt. Jo visc la meva professió d’aquesta manera. Només hi ha una cosa que m’imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.
L’adorava quan jugava, l’adoro quan l’entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d’això i d’allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me’n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m’he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m’acompanyen en aquesta aventura. M’assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l’equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l’esquerrà, l’extrem dret és més ràpid que l’esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així… I vaig apuntant tot el que se m’acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió… Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d’altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: “Ja ho tinc, demà guanyarem”. No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: “Demà guanyarem”. No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m’encarrego jo de dir als meus paios: “Nanos, ho hem de fer així”, i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d’aquesta passió que no sé d’on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l’avi per part de mare prou feina tenia d’amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

I m’agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l’esport, no el futbol, l’esport. A mi els meus pares m’han educat força bé, molt bé, diria, l’escola m’ha ajudat, però el que m’ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m’han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m’ho ha donat haver fet esport. Allà m’han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m’han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t’ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L’esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m’ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d’handbol que un dia em va dir: “El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d’aquesta institució”. És una altra cosa que m’ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n’arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d’Or de la institució més important d’aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m’hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d’orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure crèixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l’objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya."


Pep Guardiola

(extret del Diari Ara)

divendres, 10 de juny de 2011

He après..

He après que ningú no és perfecte… fins que t'enamores.
He après que la vida es dura…. però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai… les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que quan sembres rancúnia i amargura…la felicitat se’n va a un altre lloc.
He après que hauria d’utilitzar sempre bones paraules…perquè demà potser me les hauré d’empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic…per millorar el teu aspecte.
He après que no puc escollir com em sento…però.. sempre hi puc fer alguna cosa…
He après que quan el teu nadó t’agafa el dit amb la seva maneta…et té enganxat a la vida.
He après que tots volen viure al cim de la muntanya…però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.
He après que cal gaudir del viatge… i no pensar només en la meta.
He après que és millor donar consells només en dues circunstàncies…quan són demanats iquan en depèn la vida.
He après que com menys temps malgasto…més coses faig.