dimarts, 19 de gener del 2016

Dècimes de segon.

Vaig començar negant quelcom que tothom veia evident, a evitar creuar una línia que creia perillosa.., per por a perdre't, per por a fer-te mal. Però passaven els dies i sense adonar-me'n m'estava enganxant a tu. Dia rere a dia, les ganes de saber de tu anaven en augment, l'esperança de que em despertessis amb un bon dia creixien. No entenia el per què; negava lo innegable.

Recordo aquella abraçada d'un divendres, a les tantes de la matinada, tu i jo, en un banc perduts per la ciutat. El fred em glaçava, jo entre els teus braços i amb la teva jaqueta, mig dormida però fent força per obrir el ulls, intentant que les nostres mirades es seguissin creuant. Just en aquell moment, vaig sentir que no necessitava res més, i això em va deixar molt pensativa. 
Imagina'm l'endemà! Recordo que no podia deixar de pensar en tu, en les ganes que tenia de tornar enrere i repetir aquella nit. I quan em mirava al mirall i veia el meu somriure, només em preguntava: "Què t'està passant?". 

M'ho repetia dia rere dia, intentava respondre'm jo mateixa, però no trobava la resposta. No volia veure la resposta. M'amagava en les complicacions i en els dubtes. Però si tenia clar, que no podia permetre'm perdre't. Vaig intentar no preguntar-m'ho més, i treure'm la idea d'un possible sentiment cap a tu. "Tot el que podríem ser, si no fóssim tu i jo", es repetia una i altra vegada dins meu. Em feia por. Però quan tornava a mirar-me al mirall.., el somriure i els ulls no paraven de brillar.

I tu em vas demostrar ser més valent que jo, donant-me aquell primer petó, curt, intens i tendre; enmig d'aquella abraçada plena d'emocions descontrolades. I just en aquell moment, de sobte, el meu cos va entrar en un estat incontrolat de sensacions que no et sabria definir, i aquella barrera que jo intentava construir dia rere dia, va esmicolar-se en un tres i no res.

Tot gràcies a un petó inesperat, al nostre primer petó. 

Qui ho hagués dit? Significava un inici, el nostre inici.  




diumenge, 1 de novembre del 2015

Si la lluna no brilla hui..

Jugaven amb les paraules, jugaven amb les metàfores. "Ets un Sol" i "Tu la Lluna". Era una manera de mantenir viva la flama, era una manera de saber que estaven allà. És inevitable pensar-hi; cada dia surt el sol, cada dia surt la lluna, encara que sigui nova. Ara, a ella només li queda la tendresa d'aquell moment, d'un record proper, però res més, quelcom que amb el temps perdrà pes, eren paraules d'aquelles que se'n duu el vent. 

dimecres, 10 de desembre del 2014

Tu i jo, i les vistes al tibidabo.

Després de mirar-nos, una i una altra vegada, amb la timidesa recorrent pel nostre cos, vas decidir trencar el gel. L'inici s'esdevé per una subtil invitació, unes sensacions diferents i un somriure d'allò més... estúpid. No m'hagués pensat mai que tu em despertaries aquell sentiment d'incertesa i nerviosisme, aquell cuc a l'estòmac que t'empipa i fa aparèixer aquella brillantor als ulls tan característica d'una persona il·lusionada. 
Però, tu i jo sabem molt bé que allò no va ser un camí de roses, sinó més una atracció d'aquelles amb moltes pujades i baixades, d'aquelles amb molts girs. Sense voler, inconscientment, vam començar un joc, un joc perillós, com el póker, aquell en el que finalment et toca arriscar-ho tot o conformar-te i abandonar sense intentar-ho, sense saber què hagués passat si haguessis tirat l'última moneda amb valentia i tirant-te al buit. En aquell precís instant vas decidir no jugar, i és aquí on els nostres camins es van començar a separar. Però això no va acabar aquí... Un cop separats, vas decidir llançar aquella última moneda que et quedava a la butxaca, però d'una manera més aviat covarda, amagat darrera d'un verb conjugat en passat i no d'un condicional... 
Mai hagués pensat que aquell moment arribaria just quan les coses haguessin canviat tant, i va ser just en aquell instant en el que el cos se'm va quedar gelat, quan vaig ser conscient que ja era tard, massa tard, i que era l'hora de triar camins diferents. Cert és, que em queda dins la pregunta "què hagués passat si..", que em queden dins els bon moments ple de riures, i aquelles vistes al Tibidabo de nit que, tot i que no en vam ser conscients, ens van acomiadar.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Sóc feliç però...

Fa un segon, tenia mil paraules per escopir, però me n'he adonat, que cap frase tenia sentit. No paro de pensar en quina manera més (..) de tallar un fil de felicitat. Recordo quan em vas dir: "sóc molt feliç al teu costat", quan em miraves i somreies, quan em vas fer el primer petó, quan abraçats vam mirar les estrelles o.. quan ens vam adormir estirats sobre la gespa i gelant-nos de fred; però i què?, estàvem tu i jo, l'un al costat de l'altre, sentint el batec de cada cos. En algun moment determinat, la por m'hagués fet marxar per potes, però el que em transmeties, feia quedar-me quieta entre els teus braços, entre la teva olor. 

I de tot se n'aprèn i jo, el que he après és que dues persones parlant s'entenen, que la sinceritat és la base de tota construcció de dos, i que hi ha moments que el cap i el cor ens diuen coses oposades, però que el cor, es mereix una mica més d'atenció. També.., ha deixar de ser racional en certs moments determinats, a gaudir d'aquell moment sense pensar què passarà demà o a no tirar la tovallola a la primera pedra que se'm posi a mig camí... però, sobretot, a que si les inseguretats se't posen al cap i no ets capaç de deixar que les coses flueixin ni que t'ajudin, no pots fer-hi res, és com donar-se cap contra una paret. 

M'ha agradat conèixer els teus defectes, però sobretot, les teves virtuts. És una llàstima que tu no les vegis, perquè són brutals, entre molts d'altres adjectius més que aquest. Sé que quan aprenguis a escoltar al teu cor, trobaràs moltes respostes a totes aquelles preguntes que ets fas, et relaxaràs i podràs gaudir de tots aquells moments de felicitat, sense cap però. Tens incoherències que amb el temps perfilaràs, i de les quals te n'adonaràs que venen a causa del no-control dels sentiments. Però, ens agradi o no, això és així. No he conegut mai ningú que els pogués controlar, sinó suposo que no hi haurien ni tantes decepcions ni tants mals de cap per "bogeries" amoroses. 

Les normes del joc eren ben senzilles, ser feliços, sincers, amics, amants, gaudir i recolzar-nos. Teníem masses plans que s'han quedat per fer, alguna sorpresa que d'altra no duta a terme encara, però masses coses per dir-nos i sentir que de moment es queden en això, paraules. Has pres una decisió per mi, no perquè no m'estimis sinó perquè no vols fer-me mal, però jo no sé quina me'n fa més, si no saber que hagués pogut passar o que no em deixis que t'ajudi, quan és el que m'agradaria fer. 

És curiós no? Com pots pensar que trobaràs a faltar quelcom que ni tan sols ha passat?

Saps que hi sóc, i només em fa por que res sigui massa tard. Quan el temps passa i els camins es separen, pot ser difícil tornar-los a ajuntar, massa. 

dijous, 3 de juliol del 2014

De fil en fil



De sobte, apareix i no saps ben bé ni com ni per què però et desmunta tots els esquemes. Ha aconseguit quelcom que potser ningú havia fet abans, o si més no, d'aquella manera tan especial i diferent. Diria que és una situació difícil de descriure, com tot allò relacionat amb els sentiments. Tantes paraules al cap però cap defineix exactament aquest moment. Comences a experimentar noves sensacions i sentiments, a deixar de ser racional, a aprendre a viure aquell instant com a únic i diferent, especial, i a construir un fil que uneix dues mans de punta a punta de la ciutat.

Però, ja saps, no hi ha res perfecte en aquesta vida, i comencen a aparèixer els defectes, que s'assumeixen i s'accepten. Però, les coses es torcen, i una galleda d'aigua cau sobre teu. Lo especial deixa de ser-ho i el fil es tensa de tal manera que pot arribar a trencar-se. Es trenquen el cor i els sentiments, apareix una ferida amagada per un somriure; difícil però necessari. El fil es tensa molt, moltíssim, fins al punt d'arribar a pensar que és necessari trencar-lo abans de que peti per si sol. 

Mil dubtes i zero ganes, però veure constantment que les paraules que unien unes mans eren simplement paraules, que el grau d'importància d'ambdues parts no és equilibrat, i que no tothom està preparat per assumir paraules i actes, fan replantejar-te que trencar aquell fil, sigui la única solució perquè no s'arribi al punt de que aquell somriure tan característic i que tothom ressalta de manera especial desaparegui, i d'aquesta manera, no deixar de ser una mateixa. 

És probable que no es pugui tenir una amistat una vegada havent creuat la línia, havent començat la construcció d'aquest fil, però que mai, mai, et quedi l'espina de no haver fet tot el possible. Quan te'n adones que les persones canvien i que aquest noi del present no és pas aquell del passat que va causar-te tot aquell rebombori, aquell que feia sentir que allò era especial, per sort o per desgràcia els sentiments desapareixen, no sé si és decepció, no sé trobar la paraula correcte... Queda "l'apreci", l'estima, i el dubte de si ambdues parts coincidiran i pensaran d'alguna manera o altre en aquell fil que algun dia van construir.



dijous, 1 de novembre del 2012

El pot de vidre

Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí. El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf.El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.

Després el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor ràpidament va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien. 

Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir:"Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, les coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes. Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe,... La sorra és la resta de petites coses. Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per als perdigons ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants. Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció favorita. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua,... Ocupa't primer de les pilotes de golf, les coses que realment t'importen.Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra.

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.El professor va somriure i va dir:"Què bé que em facis aquesta pregunta!. El cafè és per demostrar que encara que la teva vida sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic".


(text anònim)

divendres, 30 de juliol del 2010

•No a les curses de braus

A finals del passat mes de Juliol el Ple del Parlament va decidir prohibir les curses de braus a Catalunya. Ara ja ho saben, qui vulgui veure maltractar un animal, que se'n vagi al país del costat, a Catalunya NO tenim ganes de veure com ho fan. Així que a partir de l'1 de gener del 2012 a Catalunya s'han acabat les curses de braus!

                    

divendres, 23 d’abril del 2010

•ZERO SETZE (016)

Ell sabia el que sentia per ell,
l’abraçava, el besava, l’estimava...
Ell sabia que mai el deixaria
perquè la meva vida s’acabaria.

M’agradaven els somriures dels matins,
però rebutjava quan presumia la seva valentia,
quan hi havia certs moments
que ell decidia que eren dolents.

Em sorprenia amb detalls,
cada cop que se’n penedia,
d’aquella inútil valentia mostrada,
així jo el perdonés i de nou, tot comencés.

Un divendres, durant la matinada,
ell va arribar d’una gran festa,
jo estirada, fent veure que dormia,
intentava evitar allò que jo odiava.

L’endemà, quan em vaig mirar al mirall,
els meus ulls van començar a plorar
i lentament em netejava aquella sang que,
m’havia quedat de la nit abans.

Primer, els bons moments
superaven als dolents, però,
jo començava a dubtar si,
era la vida que jo buscava.

Estava feliç perquè em casava
i trista perquè em pegava.
Ara, ja n’estava cansada,
no volia cap més bufetada.

T’estimo – em deia sovint,
però me’n adono, que no ho demostrava,
perquè molts cops s’esborrava
aquella màgia que jo desitjava.

I ara em tocava decidir,
jo l’estimava i ell em necessitava,
què havia de fer? Aquell era el moment,
no el volia deixar sol?, era jo que tenia por.


Tot i que per Sant Jordi toquin poemes d'amor, aquest n'és un de reflexió sobre aquest sentiment. Cada persona estima diferent, però estimar és respectar, compartir, dialogar, mai maltractar...

Avui és un dia especial pels catalans, Sant Jordi és un símbol del nostre país! Que tingueu una bona diada i que us sorprenguin amb una rosa o un llibre o simplement un dolç t'estimo.

dimecres, 17 de març del 2010

•Què és sentir?

Tinc ganes d'expressar-me, tinc ganes d'explicar-te, tinc ganes de dir-te tot allò que sento. M'agradaria veure com brillen els teus ulls al mirar-nos, notar com mica en mica ens agafem de la mà, sentir com la teva mà roça la meva cara, sentir com els teus llavis toquen els meus. No deixo d'imaginar-me aquest moment, no puc parar de pensar-hi, però crec, que en realitat no vull. M'agrada quan et miro de reull perquè tu no vegis que et miro, m'agrada quan busco la manera de trobar-nos i faig veure que coincidim, m'agrada quan amb un somriure em dius fins demà, m'agraden les mirades de complicitat. 
Les ganes de dir-t'ho s'esborren quan penso que al dir-t'ho, puc perdre la única esperança que em queda, i això em fa tirar un pas, dos, tres, enrere. Sento dolor, cada cop que et miro i veig, que tu no em mires de la mateixa manera, cada cop que et vull agafar la mà i no puc, cada cop que et vull donar un petó i no veig els teus llavis; el cor, se m'encongeix i les llàgrimes, em cauen cara avall. Em pregunto si.., imagino que.., penso en si.., algun dia tot canviarà. 

dijous, 4 de març del 2010

•Tots tenim por

Sovint tenim por, i avui durant tot el dia em rondava pel cap aquesta paraula, potser alguna cosa m'inquietava però no acabava de descobrir què era. Així que he decidit buscar "temor" al diccionari per saber-ne la definició tècnica d'aquest mot, d'aquest sentiment, i m'he trobat amb el següent: "moviment de l’ànim de qui tem algú o alguna cosa, el fet de témer". A vegades em pregunto perquè ha d'existir aquesta sensació d'angoixa, de preocupació, i sovint arribo a la conclusió que l'hem d'acceptar com un sentiment més. Per què pot existir l'amor o la felicitat i no la por o la tristesa? Suposo que també dels sentiments negatius en podem aprendre i agafar la part positiva; segur que, en els moments els quals estem contents i inconscientment fem memòria dels dolents, valorem molt més aquelles els quals estem feliços. Suposo que la clau està en intentar que aquests menys agradables siguin els menys possibles i així tenir-ne molts més positius; suposo que hem de pensar que els dolents tan sols són petites pedres que se'ns posen a la sabata, i la por allò que ens fa dubtar si caminar cap aquí o cap allà.



I ara, què et passa pel cap?