dimecres, 10 de desembre del 2014

Tu i jo, i les vistes al tibidabo.

Després de mirar-nos, una i una altra vegada, amb la timidesa recorrent pel nostre cos, vas decidir trencar el gel. L'inici s'esdevé per una subtil invitació, unes sensacions diferents i un somriure d'allò més... estúpid. No m'hagués pensat mai que tu em despertaries aquell sentiment d'incertesa i nerviosisme, aquell cuc a l'estòmac que t'empipa i fa aparèixer aquella brillantor als ulls tan característica d'una persona il·lusionada. 
Però, tu i jo sabem molt bé que allò no va ser un camí de roses, sinó més una atracció d'aquelles amb moltes pujades i baixades, d'aquelles amb molts girs. Sense voler, inconscientment, vam començar un joc, un joc perillós, com el póker, aquell en el que finalment et toca arriscar-ho tot o conformar-te i abandonar sense intentar-ho, sense saber què hagués passat si haguessis tirat l'última moneda amb valentia i tirant-te al buit. En aquell precís instant vas decidir no jugar, i és aquí on els nostres camins es van començar a separar. Però això no va acabar aquí... Un cop separats, vas decidir llançar aquella última moneda que et quedava a la butxaca, però d'una manera més aviat covarda, amagat darrera d'un verb conjugat en passat i no d'un condicional... 
Mai hagués pensat que aquell moment arribaria just quan les coses haguessin canviat tant, i va ser just en aquell instant en el que el cos se'm va quedar gelat, quan vaig ser conscient que ja era tard, massa tard, i que era l'hora de triar camins diferents. Cert és, que em queda dins la pregunta "què hagués passat si..", que em queden dins els bon moments ple de riures, i aquelles vistes al Tibidabo de nit que, tot i que no en vam ser conscients, ens van acomiadar.