•No a les curses de braus

A finals del passat mes de Juliol el Ple del Parlament va decidir prohibir les curses de braus a Catalunya. Ara ja ho saben, qui vulgui veure maltractar un animal, que se'n vagi al país del costat, a Catalunya NO tenim ganes de veure com ho fan. Així que a partir de l'1 de gener del 2012 a Catalunya s'han acabat les curses de braus!

                    

•ZERO SETZE (016)

Ell sabia el que sentia per ell,
l’abraçava, el besava, l’estimava...
Ell sabia que mai el deixaria
perquè la meva vida s’acabaria.

M’agradaven els somriures dels matins,
però rebutjava quan presumia la seva valentia,
quan hi havia certs moments
que ell decidia que eren dolents.

Em sorprenia amb detalls,
cada cop que se’n penedia,
d’aquella inútil valentia mostrada,
així jo el perdonés i de nou, tot comencés.

Un divendres, durant la matinada,
ell va arribar d’una gran festa,
jo estirada, fent veure que dormia,
intentava evitar allò que jo odiava.

L’endemà, quan em vaig mirar al mirall,
els meus ulls van començar a plorar
i lentament em netejava aquella sang que,
m’havia quedat de la nit abans.

Primer, els bons moments
superaven als dolents, però,
jo començava a dubtar si,
era la vida que jo buscava.

Estava feliç perquè em casava
i trista perquè em pegava.
Ara, ja n’estava cansada,
no volia cap més bufetada.

T’estimo – em deia sovint,
però me’n adono, que no ho demostrava,
perquè molts cops s’esborrava
aquella màgia que jo desitjava.

I ara em tocava decidir,
jo l’estimava i ell em necessitava,
què havia de fer? Aquell era el moment,
no el volia deixar sol?, era jo que tenia por.


Tot i que per Sant Jordi toquin poemes d'amor, aquest n'és un de reflexió sobre aquest sentiment. Cada persona estima diferent, però estimar és respectar, compartir, dialogar, mai maltractar...

Avui és un dia especial pels catalans, Sant Jordi és un símbol del nostre país! Que tingueu una bona diada i que us sorprenguin amb una rosa o un llibre o simplement un dolç t'estimo.

•Què és sentir?

Tinc ganes d'expressar-me, tinc ganes d'explicar-te, tinc ganes de dir-te tot allò que sento. M'agradaria veure com brillen els teus ulls al mirar-nos, notar com mica en mica ens agafem de la mà, sentir com la teva mà roça la meva cara, sentir com els teus llavis toquen els meus. No deixo d'imaginar-me aquest moment, no puc parar de pensar-hi, però crec, que en realitat no vull. M'agrada quan et miro de reull perquè tu no vegis que et miro, m'agrada quan busco la manera de trobar-nos i faig veure que coincidim, m'agrada quan amb un somriure em dius fins demà, m'agraden les mirades de complicitat. 
Les ganes de dir-t'ho s'esborren quan penso que al dir-t'ho, puc perdre la única esperança que em queda, i això em fa tirar un pas, dos, tres, enrere. Sento dolor, cada cop que et miro i veig, que tu no em mires de la mateixa manera, cada cop que et vull agafar la mà i no puc, cada cop que et vull donar un petó i no veig els teus llavis; el cor, se m'encongeix i les llàgrimes, em cauen cara avall. Em pregunto si.., imagino que.., penso en si.., algun dia tot canviarà. 

•Tots tenim por

Sovint tenim por, i avui durant tot el dia em rondava pel cap aquesta paraula, potser alguna cosa m'inquietava però no acabava de descobrir què era. Així que he decidit buscar "temor" al diccionari per saber-ne la definició tècnica d'aquest mot, d'aquest sentiment, i m'he trobat amb el següent: "moviment de l’ànim de qui tem algú o alguna cosa, el fet de témer". A vegades em pregunto perquè ha d'existir aquesta sensació d'angoixa, de preocupació, i sovint arribo a la conclusió que l'hem d'acceptar com un sentiment més. Per què pot existir l'amor o la felicitat i no la por o la tristesa? Suposo que també dels sentiments negatius en podem aprendre i agafar la part positiva; segur que, en els moments els quals estem contents i inconscientment fem memòria dels dolents, valorem molt més aquelles els quals estem feliços. Suposo que la clau està en intentar que aquests menys agradables siguin els menys possibles i així tenir-ne molts més positius; suposo que hem de pensar que els dolents tan sols són petites pedres que se'ns posen a la sabata, i la por allò que ens fa dubtar si caminar cap aquí o cap allà.

I ara, què et passa pel cap?