Em vaig despertar perquè sonava el telèfon, eren les sis del matí i no em podia creure que ja no et tornaria a veure mai més; que ja no em tornaries abraçar mai més. Sentia un buit i que tot allò era un somni, que en qualsevol moment em despertaria i estaria al llit de casa. Recordava moments molt i molt bons i alguns d'altres no tan mentre llàgrimes de l'ull se'm queien. Havia arribat el dia en que t'havia de dir un adéu per sempre, l'últim adéu. El cor se m'encongia i el nus a l'estómac no em deixava ni menjar, el cap només pensava en records i la pell de gallina no marxava del meu cos. Et vaig dir adéu? No, amb mi sempre estàs present.
I ara, què et passa pel cap?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada